21 de setembre, 2014

Open letter to Thomas L. Friedman from a citizen of Catalonia

Dear Mr Friedman,

As a citizen living in Catalonia I am strongly disappointed by your last article.

It is just great you praise American pluralism. You can be assured that at some point in time there will be in Europe a non-white man as president or prime minister. It is just a matter of demography. Should I mention that the current Prime Minister of France is original from Barcelona? And, by the way, you -still- haven't had a woman as president – with no demographic reasons for that.

But this is not the issue. What I would like to discuss with you is the groundless opposition you try to make between “separatism” and “pluralism”. Nobody living in Spain can seriously associate Catalan independence movement with xenophobia or lack of pluralism. Please note that it's not only democratic Spain that absorbed millions of immigrants, but also the Catalan democratic society.

I live in a city in Catalonia, Girona, with more than 30% of immigrants. You can see every day small children from many different origins playing together in playgrounds and using both Catalan and Spanish languages. Xenophobia or racism has never been an issue in this country. Please note that the only anti-immigrant party in Catalonia (“Plataforma per Catalunya”) strongly opposes “separatism”. This party hasn't obtained a single seat in our Parliament.

You say that Spain already awards a lot of autonomy to its 17 “regions” (here I should remark that even the Spanish constitution - approved with the surveillance of the old regime - mentions some “nationalities”). I think you should explain what “lot of autonomy” means. The degree of autonomy is not measured by the number of regions that enjoy it, but by the actual autonomy they have.


Unlike in the North American states or Canadian provinces, our regional parliament cannot make important decisions in economy, justice, education, health care, or even traffic. There are no separate levels of government here, meaning that any decision taken by the central government in Madrid, in the mentioned fields, has to be obeyed by the Catalan government.


For instance, Spain's government prepared an extremely regressive bill against most cases of abortion. Such a law -unparalleled in almost any democratic country in the world- will have to be obeyed in Catalonia.


Popular Party, now in power in Madrid, is the fourth party in Catalonia by number of voters. But still our schools have to introduce a mandatory subject on religion taught by Catholic priests because this party decided so.


Spanish central government decided to punish individual producers of renewable energies by approving a law that favors the big Spanish energy oligopolies. There is no action our parliament can do to prevent that.
 
Back in 2010 a Constitutional Tribunal in Madrid - ruled by PSOE and PP members - decided to shred several articles of our Statute of Autonomy. This law had previously been approved by the Catalan parliament, slashed by the Spanish government, and approved by the central parliament. What kind of democracy is this?

Most studies, for at least the last 20 years, consider a priority to build a railway between Valencia and the French border going through Barcelona. Instead, the Spanish government decided to create a network of high speed trains connecting Madrid with the periphery provinces. This network has had a cost of over 100 billion. And the central government still insists, against all reason, to connect Valencia with France through Madrid using a new track going through the mountains of Huesca.


Although Catalan language is an “official” language in Catalonia and it is used by seven million people, the Spanish law states that only the language of Castilla is mandatory for labeling products, dubbing movies or writing legal documents.


Our model of education, approved many years ago - and still supported by 85% of the Catalan Parliament - intended to “immerse” children in the usage of Catalan language -regardless of their origin. Recently, a Spanish court ruled that this model is illegal and that children should be segregated according to their language. Again, there is nothing our parliament can do to decide in this issue.


I am not going to insist in so many other reasonable, economic, issues that made the Catalan independence movement grow in the last years. In a nutshell, no civilized region in the world can afford to give up between 8.5 and 10% of its GDP for over two decades without doing anything against it.

You quote a “danger” of “separatism” regarding the “change the axis” of the political debate that puts one in the track of “identity politics”. Then you compare the case of “separatism” in Catalonia with the problems of Syria and Iraq. It is precisely giving up sovereignty to an European super-state what makes the idea of small states more plausible. Most of the campaign of unionists is based in spreading fear of commercial boycotts or fear to having to produce passports at state borders- something that does not occur in the European Union anymore.

Democratic tradition in Catalonia is quite old. And - unlike in the Middle East- we are fortunate to live in a pluralistic society. There is a matter of strong injustice in Spain, a state that hasn't been able to understand its own pluralism. A democratic Europe – and democratic America- should listen to our demands - similar to the ones your Founding Fathers had- and realize that they can be met in a peaceful and democratic way and -of course - preserving pluralism.

23 d’agost, 2014

Tisores guanya paper. Apunta't a la V.

Com es mostra a la imatge, tisores guanya paper.

Ja t'has inscrit a la V? Has preguntat als teus amics i coneguts si ho han fet?

La independència de Catalunya és l'única revolució pacífica que
tindrem oportunitat de viure al llarg de les nostres vides.

Les elits catalanes i espanyoles no volen de cap manera la
independència de Catalunya, perquè saben que això implicaria perdre
els seus privilegis en un país amb més de 10.000 aforats, i on les
grans empreses actuen com els senyors feudals medievals.

D'aquí que hagin aconseguit "colar" una doble pregunta, controlen la
majoria de mitjans per atemorir la gent de bona fe, i creen partits
submarins per posar pals a les rodes del procés.

La realitat objectiva és que malgrat l'ascens de Podemos a Espanya,
sense un canvi molt substancial del model d'Estat els partits
reaccionaris (PP, PSOE, UPyD, UPN, etc....) seguiran controlant la
majoria del Congreso del Reino de España durant moltíssims anys. Mireu
Grècia i Syriza.

La independència obrirà noves possibilitats no només per a Catalunya
sinó per a una transformació social d'Espanya, un Estat on cap partit
ha volgut desenvolupar mai , per exemple, una reforma agrària. La fi
de l'espoli OBLIGARIA a precipitar els canvis socials que Espanya
necessita dins d'una societat europea.

Si vols participar en la única oportunitat de les nostres vides
d'emprendre un nou projecte per fer DOS nous països, participa
d'aquesta REVOLUCIÓ PACÏFICA. Perquè com deia Salvador Espriu:

TENIM LA RAÓ
CONTRA BORDS I LLADRES
EL MEU POBLE I JO

Si us plau difon aquest missatge a tots els teus amics i coneguts.

Ens veiem a la V,
GRÀCIES.

23 de maig, 2014

Joc per estimular el riure cruel

Us proposo un joc. Un joc divertit. No pretenc estimular la reflexió de demà perquè els lectors d'aquestes pàgines normalment ja ho són, de reflexius. El que de ben cert estimularà aquest joc és un riure sardònic, cruel.

El  joc consisteix en descarregar el programa electoral d'un partit que diu que defensa el "dret a decidir" (vegeu entrada al Diccionari català d'eufemismes de la classe política publicat fa uns mesos a aquest mateix blog). Recordem que es tracta  de la coalició que, actualment, ocupa el cim del poder autonòmic.

L'enllaç el podeu trobar aquí.

A continuació cerqueu la paraula  "independència" i llegiu el que hi diu.

Preneu seient i... rigueu de gust!



P.D.: Tenim alguna esperança encara? Evidentment no sóc de cap partit, però llegiu aquest altre programa aquí.







11 d’abril, 2014

Marxar per la pela


L’altre dia deia en Xavier Sala i Martin que la recuperació econòmica, al ritme actual,  trigaria encara uns setanta-sis anys a arribar.  Aquesta perspectiva, unida a una taxa d’atur que es manté molt estable a prop del 30 % (en el cas dels joves del 45 %), anima molta gent a fer les maletes i buscar altres horitzons a països més pròspers. Aquests horitzons, però, sovint són més culturals i espirituals que no pas econòmics.

A casa nostra hauríem de conèixer prou bé aquest tema, amb tota la munió d’immigrants del tercer món que arribà durant la bombolla immobiliària espanyola. Encara recordo els primers nouvinguts (en els temps de l’ “España va bien”) que mostraven als seus conterranis, a través de les càmeres web dels locutoris, les seves recentment adquirides targetes de crèdit i fotografies dels seus cotxes de segona mà encerats. De vegades aquests cotxes ni tan sols eren d’ells.

Ara hem descobert que nosaltres també en som, de pobres. I que ho seguirem sent com a mínim durant un fotimer d’anys més. Els afortunats que tenen alguna feina amb prou feines poden menjar i pagar les creixents factures.  En canvi, sembla que a Alemanya lliguen els gossos amb llonganisses i que, si aprens alemany, et donen feina. I , fins i tot, si no en saps, d’Alemany, te n’ensenyen. Per què no anar-hi, doncs?

L’emigrant econòmic té dos problemes. El primer és que explica als seus coneguts que se’n va a la  recerca d’un cert somni, la qual cosa fa que difícilment pugui retornar al seu país d’origen com un fracassat.  El segon problema és que, quan arriba al seu país de destinació (especialment si es tracta d’un país més desenvolupat que el seu), descobreix que no està en igualtat de condicions respecte als ciutadans que s’han educat i han estudiat allà.

En el cas d’algun país, com és el cas d’Alemanya, podríem afegir la dificultat que implica la vida en un país on tradicionalment ha prosperat un sentiment nacional de superioritat. En aquests casos és especialment crua la vida de l’immigrant que, per motius d’orgull, es veu abocat a un cul-de-sac.

Hi ha qui diu que l’emigrant emigra no per viure millor ell, sinó perquè visquin millor els seus fills. Molt freqüentment això és una veritat com un temple.

06 de gener, 2014